«Tinguem pietat de la sort de les estrangeres que es troben en una situació difícil, estimem-les, socorrem-les amb tot el que estigui a les nostres mans.»
Al segle XIX, hi ha tres menes de dones que es desplacen a l’estranger. Les de classe alta, que ho fan per cultivar l’esperit, les de classe treballadora, que s’han de buscar una feina, i les que fugen d’una situació deplorable. Però totes es veuen obligades a suportar vexacions, més terribles com més gran és la pobresa que arrosseguen.
Flora Tristan sap bé de què parla. Ha viatjat sola i sense recursos per Anglaterra i el Perú, com una pària, per defensar els seus drets i els de la classe treballadora. Idealista, confia en la solidaritat i per això vol fundar un conjunt d’associacions que acullin les dones estrangeres i que s’haurien d’estendre pel món com una taca d’oli.
En ple segle XXI, quan milions de persones es veuen obligades a refugiar-se lluny de casa i les conseqüències d’aquestes migracions afecten particularment les dones, els ideals feministes de Flora Tristan són més vigents que mai.
