«I tot d’una ens veiérem precipitats en l’abraçada de la cascada i un abisme s’obrí en ella per a rebre’ns. Però sorgí al nostre pas una figura humana velada, les proporcions de la qual eren molt més grans que les de qualsevol habitant de la terra. I la pell d’aquella figura tenia la perfecta blancor de la neu...» Els misteriosos i suggestius punts suspensius amb què acaba l’estranya i fascinant narració de Les aventures d’Arthur Gordon Pym (1838) han inquietat molts crítics i han temptat de manera irresistible encara més escriptors. Mentre que Jules Veme, a Le sphinx des glaces, intenta d’aclarir-ne el misteri i proporciona un final a l’enigma de Poe, H. P. Lovecraft no cau en aquest error i dona una continuïtat a allò que en el gran mestre nord-americà restava suspès en l’horror fantàstic, mitjançant l’enfrontament entre el blanc i el negre. Efectivament, amb A les muntanyes de la follia, Lovecraft aconsegueix una excel·lent novel·la a meitat de camí entre la novel·la de terror decimonònica i la ja consolidada novel·la de ciència-ficció.