Presències reals (1989) és un dels llibres més controvertits de George Steiner. En una exhibició d’erudició i clarividència, l’autor defensa la tesi segons la qual totes les arts estan lligades de manera indissociable amb la transcendència del diví, de manera que no hi pot haver una obra d’art autèntica, una poesia, una peça musical o una pintura, sense la presència d’un déu, el que sigui. En certa manera, l’art és, per Steiner, una reacció a la creació. El llibre planteja una defensa del significat de les arts i de la creació poètica per si mateixos, una invitació a mirar l’art autèntic de cara i a deixar-se posseir per la llibertat que pot atorgar l’experiència estètica de la lectura directa i activa, deixant enrere el comentari i la dissecció de la teoria literària, que afebleixen l’impacte estètic de l’art. Proposa, en definitiva, una interpretació activa i no passiva de les obres més importants de la tradició literària occidental, explorant els límits del llenguatge i dels significats. Una defensa en tota regla de l’accés a la transcendència per mitjà de l’experiència estètica: «El tors arcaic de la cèlebre poesia de Rilke ens diu: “canvia de vida”. I fan el mateix tota poesia, novel·la, obra de teatre, pintura i composició musical que valgui la pena trobar-se.»