Aquest assaig s’endinsa en la història d’un grup de vuit monjos expulsats de Montserrat i enviats al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, on van convertir-se en un referent durant el tardofranquisme. Cinquanta anys després de la “refundació” del monestir de Cuixà, el 1965, per part dels monjos, l’autor rep l’encàrrec de reconstruir-ne la història, junt amb una llista de contactes a qui entrevistar, entre ells sis dels monjos que ho van viure. L’objectiu era tant explicar les seves històries personals com, sobretot, la col·lectiva, per donar testimoni de la seva significació, més enllà del fet religiós, per a la societat catalana del moment. És, doncs, una història coral d’una època transcendental per la recuperació de la cultura catalana després de la guerra i el franquisme, escrita a partir de converses, llibres de memòries i documentació escrita de l’època. La pluralitat de veus reflecteix la de l’experiència dels que van passar per Cuixà en aquells anys, seguint el camí traçat per uns monjos, propers a l’Abat Escarré, que empenyien les reformes. La llista inclou intel·lectuals, activistes, fidels, polítics i personalitats diverses.