«¿Com és que n’hi ha que quan encara són al ventre de la mare ja senten el crit de sort de l’oreneta, mentre que d’altres venen al món de Déu sortint d’un orfenat?»
Un vespre, dos amics escriptors s’enduen una novel·la a casa. Cap a les quatre de la matinada truquen a la porta de l’autor, entusiasmats per la lectura. La porten a Vissarion Belinski, el crític més rellevant del moment, que diu a l’autor: «Suposo que no és conscient del que acaba d’escriure.» Era Pobres, la primera novel·la de Fiódor Dostoievski.
En Makar Dévuixkin i la Varvara Alekséievna viuen a Petersburg, no gaire lluny l’un de l’altra, però s’envien cartes. Ell és un home gran i ella una noieta òrfena, el veïnat remugaria si es fessin gaires visites. Per les cartes hi circula alcohol, pobresa, tuberculosi, burles entre companys, culpa, malastrugança, familiars rics o botons que salten en el moment més inoportú. És a dir, tot allò que ha fet de Dostoeivski un dels genis més grans de la literatura universal.
