L'any 1864 Jules Verne (1828-1905) va publicar un assaig sobre Edgar Alan Poe (1809-1849) en què, referint-se a la novel·la del nord-americà Les aventures d'Arthur Gordon Pym (1838), que acaba enigmàicament amb la visió d'una blanca figura geganina al pol Sud, escrivia: «I la narració és interrompuda d'aquesta manera. Qui la reprendrà mai? Un de més coratjós que jo i més agosarat per a avançar dins el domini de les coses impossibles.» Tanmateix, trenta-tres anys més endavant Verne s'hi va posar i el 1897 va publicar L'esfinx del glaç, una de les seves novel·les més profundes i considerables.
A més de l'aventura humana, el viatge extraordinari i l'especulació sobre la natura d'una terra aleshores ignota —fins catorze anys després de la publicació de la novel·la no van arribar a trepitjar el pol Sud, Amundsen el desembre de 1911 i Scott el gener de 1912—, L'esfinx del glaç és també una mostra brillant d'allò que Gérard Genette (Palimpsestes, 1982) anomena hipertextualitat.
La història de la cultura i de la literatura és feta d'una reinterpretació constant dels referents anteriors, de la reescriptura dels mites clàssics i la reelaboració de les obres emblemàiques, que actuarien d'hipotext a la base d'aquests nous hipertextos. En el cas de L'esfinx del glaç, Verne reprèn el tema i els personatges de Poe, amb els seus terrors, els seus remordiments i les seves obsessions, i els reinterpreta des del punt de vista del novel·lista fascinat pels misteris del món i la potencialitat de l'esforç humà, en una època en què, vorejant la setantena, ja no serva l0esperança sense reserves en el progrés de la tecnociència.
