L’abraçada que et salva del precipici i la que et deixa caure, l’abraçada que és coixí o armadura i la que és fredor i desesperança. L’abraçada que no vas poder fer i la que t’hauries pogut estalviar. Aquestes i tantes altres abraçades passegen dins de poemes que parlen d’un món caòtic on es barregen l’amor, la paternitat, la melangia, les lluites o els somnis. Un món que Roc Casagran ens convida a abraçar amb una abraçada càlida i acollidora, tendra i juganera.
