La lloba que fou, una narració independent inserida en la voluminosa novel·la gòtica El vaixell fantasma (1837-1839), de Frederick Marryat, combina magistralment tots els elements de sensació de la literatura de l'home-llop: homicidis atroços, sexe infamant o aberrant, potències elementals, diabolisme, malediccions, blasfèmies, sinistres cultes ancestrals, profanacions de sepultures, antropofàgia... Marryat fa un pas més enllà situant la malignitat i la destructivitat de l'home-llop no en la faceta lupina sinó en l'humana, i amb aquest gir "La lloba que fou" esdevé en el punt de partida d'una línea literària (il·lustrada, entre d'altres, per Charles Baudelaire, Jack London, Hermann Hessse, Boris Vian o Ursula LeGuin) que utilitza el llop com a figura simbòlica o emblemàtica. A l'assaig introductori, el narrador i assagista Emili Olcina situa "La lloba que fou" dins del doble context de les llegendes i la mitologia, i de la història literària.
Frederick Marryat (1792-1848) va abandonar, l'any 1830, una brillant carrera a la marina de guerra britànica per dedicar-se exclusivament a la literatura. La seva narrativa sol tenir el mar com a escenari, amb aventures i combats com a ingredients bàsics de l'acció. Immensament admirat en el seu temps, segueix sent-ho avui, i moltes de les seves obres (Peter Simple, El guardiamarina Easy, El vaixell fantasma...) continuen sent editades, traduïdes i llegides en diferents idiomes. Autors com Mark Twain, Ernest Hemingway, Joseph Conrad o, més recentment, C. S. Forester, entre molts altres, el consideren el fundador de la moderna narrativa naval. La lloba que fou també el situa com un autor crucial de la literatura fantàstica en l'àmbit temàtic de l'home-llop.