«És punyent, inspirador i sacsejador haver llegit aquestes planes. Estan plenes de veritat i de vida a desdir, escrites per algú que per a molts de nosaltres ha esdevingut màrtir i confessor a causa d’una de les malalties- el càncer- que assetgen als humans. Vuit anys més tard de la mort continuen tenint la frescor i la força de l’instant i dels anys en què van ser escrites. Ressona la intensitat, la radicalitat, la lucidesa, l’austeritat de com ell era i vivia. Són el testimoni i la confessió de fe d’un home que va consumir i consumar la seva persona en els quaranta-cinc anys de vida que li van ser concedits aquí a la Terra i ben arrelat a terra. És per a tots un misteri saber el temps de què disposem, però rellegint aquests textos podem comprendre potser per què va morir aleshores per donar a la seva paraula tot el sentit que contenia. Aquesta és la capacitat reveladora de la mort. Quan es fa absent la persona que estimem, té més força el que va dir, el que va fer i el que va ser. El temps cronològic no és el temps biològic, ni el temps psicològic, ni l’espiritual, ni l’existencial. I en Déu només hi ha un temps: Ara, l’etern Present» De l’epíleg de Xavier Melloni sj.
