Aquesta llengua que estimo ofereix una mirada diferent a la
llengua catalana, una mirada feta des del cor. Es tracta d’un
assaig adreçat als catalanoparlants de Ponent però també a
tota la resta de parlants. Després d’una anàlisi reflexiva sobre
per què som com som i parlem com parlem, diversos testimonis
expliquen com viuen la llengua en territoris perifèrics o
propers a la frontera occidental. I ho fan amb veus sinceres,
rialleres i ploroses amb què el lector se sentirà identificat
en més d’una ocasió. Una mirada emocional que hauria de
fer reflexionar el conjunt de la comunitat lingu¨ística i molt
especialment els responsables de la planificació de la llengua.
